Entrevista amb el periodista Ramon Besa

Per començar, ¿Vostè quin creu que és el principal problema del periodisme esportiu actual?
El problema de la premsa esportiva és que s’ha convertit en un substitut de la premsa populista britànica. Ara mateix, la línia de distinció entre ambdues és molt fina.

¿Què el diferencia del periodisme esportiu de la premsa generalista?
Nosaltres fem periodisme de club, portem la samarreta del nostre equip, ens hem convertit en un fulletó. La gent diu “Sóc del Barça, vull saber què han fet els meus herois, tant dins com fora del camp”. És com un “culebrot”, el protagonista és el Barça, l’enemic el Madrid i el veí l’Espanyol. A Madrid passa el mateix amb el Reial, el Barça i l’Atlético.

¿Quin és l’origen d’aquesta problemàtica?
El problema és que el periodisme s’ha convertit en un negoci. La frontera es troba entre el negoci i el servei. La premsa exclusivament esportiva té l’obligació de vendre tot un diari encara que no hi hagi notícies. Han de vendre per portades, per consumisme. Tornant a lo del “culebrot”, és com si fessis 7.000 capítols del Cor de la ciutat. ¿Oi que a la vida real no passen tantes coses? Doncs ho has d’emplenar com sigui. Tot i això, la cosa té el seu mèrit, s’han d’emplenar les pàgines però alhora aconseguir que ho pugui llegir tant l’àvia com el nen.

¿El periodisme esportiu va cap a millor o cap a pitjor?
Per algunes coses va molt cap a pitjor. Es fa un periodisme banal. Per arribar a ser presentadora de la “tele” una noia aconseguirà la feina abans pel seu físic que no pas pels seus coneixements esportius. Però el que és pitjor és que s’està imposant el model Belén Esteban. Des de la tribuna periodística es crida “Vostè és un fill de puta” però sense donar cap argumentació per demostrar aquest fet. Crec que cada cop la gent vol desmarcar-se més d’aquest periodisme però no poden per culpa dels empresaris. Si es volgués es podria fer un bon producte amb col•laboracions d’estudiants d’Erasmus als Estats Units o a Itàlia parlant de la NBA o del Calcio. És qüestió de sinèrgia.

¿S’ha perdut l’ètica?
Jo crec que en part sí. S’ha perdut el sentint de l’esport. Ara la gent jutja Alonso o Nadal per si són espanyols, del Madrid o si cauen bé. El discurs emocional guanya al racional i és culpa dels periodistes que l’exageren. És la perversió del periodisme, s’ha convertit en premsa rosa.

¿Des dels mitjans s’ha pogut afavorir violència?
Sí, el cas Figo, per exemple, és el més evident. Després del que va passar al Camp Nou, el responsable d’esports del Col•legi de Periodistes de Catalunya, Salvador Alsius, ens va reunir als caps d’esports i ens va preguntar “¿Aquesta vegada no us heu passat?”. Vam anar a un linxament. Amb el cas d’aquest últim clàssic crec que els dos entrenadors van col•laborar a baixar el nivell de tensió tot i que la premsa va contribuir a crear aquest gas sentimental que a vegades pot ser explosiu.

¿La premsa esportiva és similar a la resta d’Europa?
A la majoria de països europeus no hi ha ràdios que facin esports ni tampoc tants diaris esportius. Que tinguin menys mitjans fa que no es puguin radicalitzar i com l’Equipe, a França, siguin diaris que bàsicament parlin de la lliga del país, no només d’un club. Com que a Alemanya i Anglaterra la gent pot presumir de la seva indústria i d’altres camps on són punters al món no dediquen tant temps a l’esport. A Espanya la situació és diferent i com que al món la seva representació és minsa, s’ha convertit l’esport en un poder tou. Han de vendre Alonso, Nadal, el Barça, la Selecció...