Actualment és professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull), professor associat del Departament de Teoria i Història de l'educació de la Universitat de Barcelona i professor-consultor de la Universitat Oberta de Catalunya.
VICENTE TORRES - BARCELONA 10/12/2010
Veient el periodisme esportiu actual tenim un problema, ¿no?
Hi ha un factor que afecta el periodisme, però no només a l’esportiu, sinó en general. A nivell teòric els mitjans tenen tendència a seguir un camí invers a les teories socials. Les teories s’han anat matisant però els mitjans de comunicació han anat adquirint el discurs de la societat postmoderna. Sembla que no fa falta argumentar. Tot s’hi val. A més, amb el desenvolupament de les TIC (Tecnologies de la informació i la comunicació) han afectat més en aquest context teòric, han funcionat com un gran amplificador. Existeix més volum d’informació, més ràpida. Sinó tenim unes bones rutines és molt fàcil que s’acabi caient en uns vicis que van contra la línia mateixa de flotació de la professió, és a dir, actualment sembla que els criteris bàsics de la professió: el rigor o el contrast de les fonts estan en perill en un món en que la necessitat es constant i a una velocitat en què poden caure en la temptació de saltar-nos els criteris bàsics que han de fer forta la professió.
Però hi ha programes que demostren que es possible fer bon periodisme.
Correcte. Deixant de banda una mica el periodisme esportiu, a Espanya recordem el fenomen de “La Clave”. Era bon periodisme. Però el context social, política i la mateixa professió ha canviat tant que es fa difícil trobar actualment programes d’aquest estil. El més sorprenent de tot és que no hi ha estudis que demostrin que un bon periodisme és directament proporcional a una davallada de vendes. Actualment, els programadors i/o productors s’excusen en alló de qué és el que vol l’audiència com a excusa per fer determinats programes de dubtosa qualitat. No és cert que un programa de qualitat no pugui tenir audiència o que l’audiència és la responsable de totes les decisions. Hi ha decisions que són clarament responsabilitat dels productors i no podem fer servir com a excusa per no crear programes de gran qualitat que l’audiència vol, i menys encara que siguin l’excusa. No ja per fer programes de baixa qualitat, sinó directament per no fer periodisme i dir que s’està fent. Com deia abans, estem en una època en què sembla que tot s’hi val. Per exemple, es fan determinats programes que sota l’etiqueta de periodisme d’investigació ni es fa investigació ni es fa periodisme.
¿Qui s’ha de fer responsable d’aquest problema? Sembla que ningú vol aixecar la mà...
Crec que és un problema de tres agents: propietaris dels grans grups, periodistes i facultats de comunicació.
Primer, des de les facultats de comunicació hem de fer un esforç per fer entendre que el bon periodisme no és el que es ven. Molts alumnes que volen fer periodisme d’investigació tenen com a mirall “Callejeros”, i passarà que alguns que volen fer periodisme esportiu tindran com a mirall Tomás Roncero. S’ha de fer entendre les coses importants del periodisme.
Després tenim el binomi periodistes/productors (per dir-ho d’alguna manera). El periodista sempre diu que escriu cohibit per les exigències. Això no és del tot cert. Tinc amics que treballen a diaris amb ideologies diferents a les seves i mai s’han vist obligats a escriure res en contra de la seva ideologia.
Però el cas de Roncero ja veiem que és un personatge...
Aquests personatges, tot i que comencin com una mena de joc, acaben no sent-ho. Tot comença com una màscara, un personatge perfectament estudiat. El problema és que arriba un punt que la màscara convergeix en la mateixa persona
Tornant a les TIC. ¿Com afecten al periodisme esportiu?
Al final tot és una conseqüència de la necessitat d’informar constantment en un camp (el periodisme esportiu) on no hi ha prou informació i se n’ha de cobrir molta. Es treu com a notícia coses que no ho són. Això fa que els esportistes ja no confien en el periodista i prefereixen donar les seves pròpies notícies. També, d’aquesta manera, es curen de que no s’utilitzin les seves paraules de manera descontextualitzada. El context és molt important, no es pot obviar. Si li pregunten a Kaka’ si algun dia jugaria a un equip de Qatar per tres mil milions d’euros, segurament contestaria que sí. Segurament podríem trobar un titular al dia següent com: “Kaka’: m’agradaria jugar al Qatar”.
Fa poc veient el bloc d’Andrés Iniesta vaig poder comprovar-ho. Iniesta és un jugador molt proactiu amb les noves tecnologies. Dóna notícies a través de Facebook, Twitter i la seva web personal. Fa uns anys aquesta informació la donaria un periodista, ara no.
Les TIC han afectat més en aquest context teòric. Han funcionat com un gran amplificador. Aquests defectes que podia tenir el periodisme s’han vist amplificats. Existeixen més volum, més quantitat d’informació...
¿Per què creu que el cas de l’Estat espanyol és diferent?
El cas concret d’Espanya és especial. Aquí trobem unes condicions polítiques i històriques molt concretes. Aquest bipartidisme que existeix al futbol, per exemple, no és més que l’herència d’un conflicte social. Si unim això a tot el que hem explicat abans podem entendre una mica més la repercussió de tot el que passa. A tot això s’ha de sumar el fet que Espanya és un país amb molta tradició futbolística. Tot influeix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada