Credibilitat: una lacra real al periodisme esportiu.

 Hi ha una tendència del periodisme esportiu a no seguir les pautes marcades pels codis periodístics tradicionals. No només això, estem en una situació en que la premsa esportiva s'ha tenyit de groc, i ha guiat a la societat cap a un periodisme banal. Davallada de qualitat i manca de rigor, son dos dels conceptes més utilitzats pels lectors descontents avui en dia. El periodisme esportiu ha fet que aquest punts nuclears de feblesa convergeixin en una manca de credibilitat. Això no suposaria un problema si no fos perquè els diaris esportius son, amb diferència, els més consumints a nivell espanyol.

Al periodista, com a professional de la comunicació, se li pressuposen unes responsabilitats. Responsabilitats que van intrínsicament relacionades amb un codi ètic. Malauradament, en mols àmbits del periodisme esportiu, aquest respecte cap els valors de la professió s'ha perdut. Sovint es converteixen els rumors en notícies per tal de vendre portades. Com a exemple podem veure un vídeo resum del diari madrileny Marca i un altre vídeo resum del diari català Sport.

Ramon Besa

Ramon Besa premi Vázquez Montalbán de periodisme esportiu, assenyala diversos problemes com a causants d'aquest retrocés de la qualitat. Besa assegura que els grups mediàtics han transformat el que havia de ser un servei en només un negoci. Un negoci que sovint es traudeix en portades, titulars o programes de televisió on es cau en el sensacionalisme. Pel Doctor en Sociologia Alfons Medina el problema prové de la influència de les Teories de la informació i la comunicació i recau en tres agents principals, "Crec que és un problema de tres agents: propietaris de grans grups, periodistes i facultats de comunicació", magnificat per un problema històric i polític, "Aquest bipartidisme que existeix al futbol, per exemple, no és més que l'herença d'un conflicte social". Això ens serveix per contextualitzar una mica un problema a nivell estatal que afecta directament a la premsa. Però com a problema nuclear ambdós professionals coincideixen en una pèrdua de les rutines periodístiques.

La personificació d'aquest fenomen tan nociu per el periodisme esportiu el trobem en figures com la d'Eduardo Inda, Alfredo Relaño i Manolo Lama.

Eduardo Inda, director de Marca, ha aconseguit augmentar de manera escandalosa les vendes, actualment és el diari més venut a nivell espanyol. Però pel que més se'l coneix es per dividir d'una manera absoluta al públic. El director de Marca no deixa indiferent a ningú. Com a prova d'això tenim un moviment on-line demanant la seva dimissió com a director de Marca i la seva expulsió del periodisme. Inda s'ha convertit en un director egòlatra que s'ha permès el luxe de crear el seu videoblog on ha arribat a incitar a la violència. Aquesta deriva sensacionalista ha comportat que un gran nombre d'usuaris s'hagi unit en campanyes que demanen la seva dimissió.

Eduardo Inda i Alfredo Relaño

Per la seva part Alfredo Relaño, director del diari madrileny As, va inventar com a mesura per desestabilitzar el F.C.Barcelona, el concepte del Villarato. Malgrat sembli impossible defensar una teoria conspiradora d'aquesta mena, Relaño va publicar vídeos com el següent explicant la teoria. Com no podia ser d'altra manera, la premsa esportiva catalana va mossegar l'ham i Mundo Deportivo no va trigar a publicar rèpliques sobre el Villarato. El nou terme ha quallat en la premsa esportiva d'ambdós bàndols, i ara tant partidaris del Barça com del Madrid fan referència a aquest concepte, alguns negant-lo i altres defensant-lo.

Aquests dos periodistes tenen una influència tan gran al panorama periodístic espanyol, que podem trobar conferències on serveixen d'exemple. Aquí podem veure una conferència on Guillermo López parla sobre el cas d'Eduardo Inda.

Manolo Lama és l'encarnació del periodisme esportiu d'espectacle. Els seus esports a Cuatro són un seguit de pseudonotícies banals que sovint arriben a ser grolleres. La llarga durada del telenotícies esportiu i la manca de notícies en períodes on no es disputa la lliga sovint provoca que l’espai es converteixi en un reguitzell de vídeos sense cap mena de sentit. De molt mal gust va ser l'actitud de Lama amb un indigent a Hamburg, on la seva actitud va propiciar l'humiliació de l'home per part dels aficionats de l’Atlético de Madrid, incitats per Lama a donar diners a aquest senyor. Aquest incident va tenir una forta repercussió a les xarxes socials com demostra aquest grup de Faceebok amb més de 320.000 usuaris adherits. La notícia va tenir molt ressó i La Vanguardia també va publicar un article explicant la repercusió social que havia tingut aquest fet. La diferència radical amb els dos periodistes esmentats abans es que Lama va demanar perdó públicament

 

El periodisme esportiu es troba en una deriva que no és la més adient. L'auge del sentimentalisme en l'esport cada vegada es fa més palès i a l'hora d'analitzar les informacions esportives cada cop es té més tendència a fer-ho des d'un prisma emocional i no pas racional. Cal una auto reflexió des del propi periodisme esportiu. És necessari preguntar-se a on es vol anar i com s'hi vol anar, perquè la drecera que sembla que ha agafat no porta un destí èticament i professionalment correcte.

Qualsevol mitjà té dret a ser partidari d'un equip o un altre, d'un esportista o un altre, però s'ha d'abandonar aquest fenòmen que Ramon Besa anomena 'periodisme de club' i mudar cap a un tipus de periodisme més rigorós amb la selecció i el tractament de les notícies.

Cal que elements nocius per a la professió com Inda i Tomás Roncero siguin relegats de la primera fila periodística, perquè el periodista té un deute amb el ciutadà. Perquè el ciutadà es mereix que li diguin la veritat, i que li diguin bé.

Però aquest tipus de periodisme no desapareixerà mai fins que la societat no deixi de consumir-lo i reclami amb més força un canvi en positiu. Les vendes acrediten al mentider, al poc rigorós. Aquests canvis venen donats per la societat i mentre la gent continuï consumint aquesta mena de polissó que s'ha introduït al periodisme, la lacra del periodisme esportiu no s'esborrarà.

Entrevista al Dr. Alfons Medina Cambrón

Els mitjans de comunicació han anat adquirint el discurs de la societat postmoderna.

Alfons Medina Cambrón (Barcelona 1970) és Doctor en Sociologia per la Universitat de Barcelona, Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barlcelona i en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Autònoma.
Actualment és professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull), professor associat del Departament de Teoria  i Història de l'educació de la Universitat de Barcelona i professor-consultor de la Universitat Oberta de Catalunya. 


VICENTE TORRES - BARCELONA 10/12/2010

Veient el periodisme esportiu actual tenim un problema, ¿no?

Hi ha un factor que afecta el periodisme, però no només a l’esportiu, sinó en general. A nivell teòric els mitjans tenen tendència a seguir un camí invers a les teories socials. Les teories s’han anat matisant però els mitjans de comunicació han anat adquirint el discurs de la societat postmoderna. Sembla que no fa falta argumentar. Tot s’hi val. A més, amb el desenvolupament de les TIC (Tecnologies de la informació i la comunicació) han afectat més en aquest context teòric, han funcionat com un gran amplificador. Existeix més volum d’informació, més ràpida. Sinó tenim unes bones rutines és molt fàcil que s’acabi caient en uns vicis que van contra la línia mateixa de flotació de la professió, és a dir, actualment sembla que els criteris bàsics de la professió: el rigor o el contrast de les fonts estan en perill en un món en que la necessitat es constant i a una velocitat en què poden caure en la temptació de saltar-nos els criteris bàsics que han de fer forta la professió.

Però hi ha programes que demostren que es possible fer bon periodisme.

Correcte. Deixant de banda una mica el periodisme esportiu, a Espanya recordem el fenomen de “La Clave”. Era bon periodisme. Però el context social, política i la mateixa professió ha canviat tant que es fa difícil trobar actualment programes d’aquest estil. El més sorprenent de tot és que no hi ha estudis que demostrin que un bon periodisme és directament proporcional a una davallada de vendes. Actualment, els programadors i/o productors s’excusen en alló de qué és el que vol l’audiència com a excusa per fer determinats programes de dubtosa qualitat. No és cert que un programa de qualitat no pugui tenir audiència o que l’audiència és la responsable de totes les decisions. Hi ha decisions que són clarament responsabilitat dels productors i no podem fer servir com a excusa per no crear programes de gran qualitat que l’audiència vol, i menys encara que siguin l’excusa. No ja per fer programes de baixa qualitat, sinó directament per no fer periodisme i dir que s’està fent. Com deia abans, estem en una època en què sembla que tot s’hi val. Per exemple, es fan determinats programes que sota l’etiqueta de periodisme d’investigació ni es fa investigació ni es fa periodisme.

¿Qui s’ha de fer responsable d’aquest problema? Sembla que ningú vol aixecar la mà...

Crec que és un problema de tres agents: propietaris dels grans grups, periodistes i facultats de comunicació.

Primer, des de les facultats de comunicació hem de fer un esforç per fer entendre que el bon periodisme no és el que es ven. Molts alumnes que volen fer periodisme d’investigació tenen com a mirall “Callejeros”, i passarà que alguns que volen fer periodisme esportiu tindran com a mirall Tomás Roncero. S’ha de fer entendre les coses importants del periodisme.

Després tenim el binomi periodistes/productors (per dir-ho d’alguna manera). El periodista sempre diu que escriu cohibit per les exigències. Això no és del tot cert. Tinc amics que treballen a diaris amb ideologies diferents a les seves i mai s’han vist obligats a escriure res en contra de la seva ideologia.

Però el cas de Roncero ja veiem que és un personatge...

Aquests personatges, tot i que comencin com una mena de joc, acaben no sent-ho. Tot comença com una màscara, un personatge perfectament estudiat. El problema és que arriba un punt que la màscara convergeix en la mateixa persona

Tornant a les TIC. ¿Com afecten al periodisme esportiu?

Al final tot és una conseqüència de la necessitat d’informar constantment en un camp (el periodisme esportiu) on no hi ha prou informació i se n’ha de cobrir molta. Es treu com a notícia coses que no ho són. Això fa que els esportistes ja no confien en el periodista i prefereixen donar les seves pròpies notícies. També, d’aquesta manera, es curen de que no s’utilitzin les seves paraules de manera descontextualitzada. El context és molt important, no es pot obviar. Si li pregunten a Kaka’ si algun dia jugaria a un equip de Qatar per tres mil milions d’euros, segurament contestaria que sí. Segurament podríem trobar un titular al dia següent com: “Kaka’: m’agradaria jugar al Qatar”.

Fa poc veient el bloc d’Andrés Iniesta vaig poder comprovar-ho. Iniesta és un jugador molt proactiu amb les noves tecnologies. Dóna notícies a través de Facebook, Twitter i la seva web personal. Fa uns anys aquesta informació la donaria un periodista, ara no.

Les TIC han afectat més en aquest context teòric. Han funcionat com un gran amplificador. Aquests defectes que podia tenir el periodisme s’han vist amplificats. Existeixen més volum, més quantitat d’informació...

¿Per què creu que el cas de l’Estat espanyol és diferent?

El cas concret d’Espanya és especial. Aquí trobem unes condicions polítiques i històriques molt concretes. Aquest bipartidisme que existeix al futbol, per exemple, no és més que l’herència d’un conflicte social. Si unim això a tot el que hem explicat abans podem entendre una mica més la repercussió de tot el que passa. A tot això s’ha de sumar el fet que Espanya és un país amb molta tradició futbolística. Tot influeix.

Font d'informació dades biogràfiques

Article de Rubén Uría sobre el periodisme espanyol

Altra vegada m'agradaria citar al periodista d'Eurosport Rubén Uría i el seu article La frontera . Crec interessant postejar aquest article perquè amplia -des de l'òptica de la rivalitat Barça-Madrid- molts dels temes que em va comentar Ramon Besa a la seva entrevista.

Uría aprofundeix sobre la premsa catalana i madrilenya i es pregunta sobre temes com el codi deontològic, l'apologia a la violència, la radicalització dels mitjans, el periodisme de club i en definitiva perquè tot això funciona, pel negoci.

Les cortines de fum

En aquest cas he trobat una notícia que va publicar el periodista José Luís Carazo.
De fet la vaig trobar navegant pels foros d'esport en què es preguntaven què creien que el periodista desvelaria:

Alguns opinien que és fum, altres que escolten la radio creuen saber-ho ja que Rac1 desvela el traspàs de ibra al Manchester City i el fitxatge de torres pels propers 5 anys, i res d'això ha passat... Més fum aleshores.

De la mateixa manera podria posar decenes de link's de foros on es pregunten el mateix.

Però un dia l'Sport publica:

I, efectivament, l'endemà J.L Carazo desvela el secret, primerament ho fa al mur del seu facebook. El mateix dia en un article per a l'Sport.

L'Sport en fa un tracte molt seriós i rigurós. Des de el meu punt de vista la notícia té força importància però el tracte previ que se'n fa és exagerat.

Finalment penjo l'article sobre la mateixa notícia publicat al Mundo Deportivo. Es nota que són competència.

D'això en trec dues conclusions:

Primera; i em temo molt haver d'admetre-la, és que si es ven fum és perquè a la gent, al cap i a la fi, li agrada indegar i saber d'on ve. Durant la setmana no ens quedem quiets esperant el cap de setmana per veure futbol. Investiguem, analitzem i ens informem per a saber la realitat dels clubs els quals en sentim els colors.

La segona es refereix més a les diferents maneres de enfocar una notícia per tal de crear o canviar l'opinió del lector.

Article de Rubén Uría sobre el Marca

Aquesta és un article amb una dura crítica de Rubén Uría (Eurosport) com s'està desenvolupant el periodisme en alguns sectors de la societat. El periodista fa una breu repassada a la situació en què es troba la premsa diària esportiva, després aprofundeix en el cas del rotatiu més venut a l'Estat espanyol, el Marca, i per acabar desglossa quin tractament ha fet aquest mateix diari del conflictiu viatge del Barça fins a Pamplona. A part de ser un article extraordinari, creiem que es tracten força dels problemes que havíem considerat a l'hora de plantejar la tesi del treball.

Entrevista amb el periodista Ramon Besa

Per començar, ¿Vostè quin creu que és el principal problema del periodisme esportiu actual?
El problema de la premsa esportiva és que s’ha convertit en un substitut de la premsa populista britànica. Ara mateix, la línia de distinció entre ambdues és molt fina.

¿Què el diferencia del periodisme esportiu de la premsa generalista?
Nosaltres fem periodisme de club, portem la samarreta del nostre equip, ens hem convertit en un fulletó. La gent diu “Sóc del Barça, vull saber què han fet els meus herois, tant dins com fora del camp”. És com un “culebrot”, el protagonista és el Barça, l’enemic el Madrid i el veí l’Espanyol. A Madrid passa el mateix amb el Reial, el Barça i l’Atlético.

¿Quin és l’origen d’aquesta problemàtica?
El problema és que el periodisme s’ha convertit en un negoci. La frontera es troba entre el negoci i el servei. La premsa exclusivament esportiva té l’obligació de vendre tot un diari encara que no hi hagi notícies. Han de vendre per portades, per consumisme. Tornant a lo del “culebrot”, és com si fessis 7.000 capítols del Cor de la ciutat. ¿Oi que a la vida real no passen tantes coses? Doncs ho has d’emplenar com sigui. Tot i això, la cosa té el seu mèrit, s’han d’emplenar les pàgines però alhora aconseguir que ho pugui llegir tant l’àvia com el nen.

¿El periodisme esportiu va cap a millor o cap a pitjor?
Per algunes coses va molt cap a pitjor. Es fa un periodisme banal. Per arribar a ser presentadora de la “tele” una noia aconseguirà la feina abans pel seu físic que no pas pels seus coneixements esportius. Però el que és pitjor és que s’està imposant el model Belén Esteban. Des de la tribuna periodística es crida “Vostè és un fill de puta” però sense donar cap argumentació per demostrar aquest fet. Crec que cada cop la gent vol desmarcar-se més d’aquest periodisme però no poden per culpa dels empresaris. Si es volgués es podria fer un bon producte amb col•laboracions d’estudiants d’Erasmus als Estats Units o a Itàlia parlant de la NBA o del Calcio. És qüestió de sinèrgia.

¿S’ha perdut l’ètica?
Jo crec que en part sí. S’ha perdut el sentint de l’esport. Ara la gent jutja Alonso o Nadal per si són espanyols, del Madrid o si cauen bé. El discurs emocional guanya al racional i és culpa dels periodistes que l’exageren. És la perversió del periodisme, s’ha convertit en premsa rosa.

¿Des dels mitjans s’ha pogut afavorir violència?
Sí, el cas Figo, per exemple, és el més evident. Després del que va passar al Camp Nou, el responsable d’esports del Col•legi de Periodistes de Catalunya, Salvador Alsius, ens va reunir als caps d’esports i ens va preguntar “¿Aquesta vegada no us heu passat?”. Vam anar a un linxament. Amb el cas d’aquest últim clàssic crec que els dos entrenadors van col•laborar a baixar el nivell de tensió tot i que la premsa va contribuir a crear aquest gas sentimental que a vegades pot ser explosiu.

¿La premsa esportiva és similar a la resta d’Europa?
A la majoria de països europeus no hi ha ràdios que facin esports ni tampoc tants diaris esportius. Que tinguin menys mitjans fa que no es puguin radicalitzar i com l’Equipe, a França, siguin diaris que bàsicament parlin de la lliga del país, no només d’un club. Com que a Alemanya i Anglaterra la gent pot presumir de la seva indústria i d’altres camps on són punters al món no dediquen tant temps a l’esport. A Espanya la situació és diferent i com que al món la seva representació és minsa, s’ha convertit l’esport en un poder tou. Han de vendre Alonso, Nadal, el Barça, la Selecció...

Preparant entrevista amb Ramon Besa

En els propers dies podré entrevistar el periodista esportiu de El País, Ramon Besa. Per tal d'aprofundir en el tractament de la notícia i la credibilitat del periodisme esportiu en l'actualitat. Li proposaré, també, parlar de diversos temes, alguns més genèrics, d'altres més concrets, tots ells relacionats amb la pèrdua de credibilitat del periodisme esportiu.

-Considera que el periodisme esportiu és menys rigorós que abans?
-S'ha perdut l'ètica en el periodisme esportiu? Tot s'hi val?
-Quin camí creu que seguirà la premsa esportiva en un futur pròxim?
-Quina és la seva opinió sobre l'última onada de l'EGM que situa el MARCA i l'AS entre els tres diaris més venuts de l'Estat?
-Veu diferències entre els diaris esportius catalans i els madrilenys?
-És bo per la professió que programes com Punto Pelota i Deportes Cuatro tinguin èxit?